És, sens dubte, el segle de l’avellana a les nostres comarques. De ser un conreu menor o residual passa a convertir-se en majoritari al Baix Camp i en molt important a l’Alt Camp, Tarragonès i Priorat. Un exemple ben documentat: el 1900 l’avellaner suposava el 0,5 % dels conreus al terme de Reus i el 1962 el 26 %. A altres municipis aquest percentatge és encara molt més elevat. Cap a les dècades de 1960 i 1970 s’arriba quasi bé al límit del monocultiu. El cas de Vilaplana en seria un bon exemple.

Aquest enorme creixement de l’avellaner es va donar, sobretot, a costa del retrocés progressiu de la vinya, però també de l’oliver, el garrofer i el cereal. Aquesta expansió no va compensar, però, totalment la pèrdua d’espai agrícola provocada per la crisi de la fil·loxera. De manera que molts terrenys, especialment de muntanya, abans ocupats pels ceps, van quedar erms i ara són de bosc.

L’èxit de l’avellana a la comarca va convertir Reus en el principal centre exportador de fruita seca de l’Estat espanyol amb nombroses empreses magatzemistes i transformadores. Paral·lelament es va estendre el cooperativisme, que durant la segona meitat de segle es convertirà en un element decisiu i dinamitzador de l’activitat agrària.

L’economia lligada a l’avellana ha patit les vicissituts d’un segle convuls amb moments d’eufòria notable (les dècades de 1910 i 1960 per exemple) i altres de moltes dificultats (els inicis dels 30, la Guerra Civil, les intervencions sobre preus i exportacions de la postguerra). L’entrada a la CEE (*5) (ara UE) el 1986 lluny de significar un avantatge per als agricultors va suposar l’inici d’una nova crisi, que ara sembla definitiva. Els acords preferencials amb Turquia i la saturació dels mercats internacionals en l’era de la globalització van portar a una caiguda continuada dels preus de venda que feia inviable la continuïtat de les explotacions. Es va optar per dues vies: l’abandó i la reivindicació. Efectivament l’abandó de l’activitat agrària ha estat significatiu des dels 80, però no és menys veritat que a la vegada va sorgir del territori un gran esperit de lluita i resistència. L’anomenada “guerra de l’avellana”, encapçalada principalment pel sindicat Unió de Pagesos, ha suposat poder aconseguir guanys significatius que han permès allargar la vida de les explotacions, però no assegurar el futur del sector.