Història de l'avellana
Apunts històrics
L’avellaner (Corylus avellana) és un arbust de la família de les betulàcies present a moltes àrees temperades de l’Hemisferi Nord. Les seves formes silvestres viuen en vessants obacs i fons de valls fluvials, generalment àrees fresques i ombrejades, associades amb freixes, aurons i roures. Aquí, però, ens interessa el seu ús agrari i, especialment, l’evolució de la seva presència a la nostra àrea geogràfica.
Abans del segle XIX
El conreu de l’avellaner és antiquíssim. Ja és mencionat en remots manuscrits xinesos. Els grecs clàssics les anomenaven nous pòntiques per provenir de les ribes del mar Negre.
Els primers testimonis dels conreus a la península Ibèrica ens els donen alguns escriptors àrabs que, fins i tot, arriben a citar diverses varietats d’avellana. Potser aquestes coincideixen amb les actuals o en són l’origen. Aquests mateixos autors ens indiquen que es recollien plançons d’avellaners silvestres a la muntanya per trasplantar-los en horts o “jardins” de la terra baixa. En els seus textos es dóna a entendre que la procedència dels plançons és autòctona. Així es desmunta la teoria de l’origen asiàtic de les nostres avellanes.
Al Camp tenim referències escrites del conreu de l’avellaner des del segle XIII. El tenim documentat l’any 1287 a Alforja, el 1296 a la Selva del Camp, el 1331 a Vilanova d’Escornalbou i Duesaigües. Durant el segle XV l’arquebisbat de Tarragona obtenia quantiosos beneficis del delme (*1) sobre les avellanes plegades a la Selva. Sembla que aquests camps d’avellaners se situaven quasi sempre en vessants muntanyosos, espais poc apropiats per al conreu del cereal, majoritari aleshores.
Sabem també que a Valls a partir de 1460 es va impulsar la plantació d’avellaners per tal de substituir el conreu del cànem, en aquell temps molt corrent a la zona.
Sembla que en els següents segles la situació no va canviar massa. L’avellana va continuar sent un producte agrari secundari davant altres produccions més típicament mediterrànies: primer els cereals i, a partir dels segles XVII i XVIII, la vinya. També el seu paper era inferior al de l’oliver i el garrofer. S’ha calculat que durant el segle XVIII a tota la nostra àrea geogràfica es podia arribar a recollir un màxim d’uns 80.000 sacs d’avellana de quartera (*2) i mitja.
En el cens de població i producció econòmica realitzat el 1802 es posa de manifest que al municipi de Reus no s’hi produia ni avellana ni ametlla, almenys en quantitat apreciable. Això sembla demostrar que a principis del segle XIX l’avellaner continuava confinat a les àrees de muntanya.
El segle XIX
La situació que acabem de descriure no comença a canviar fins ben entrada aquesta centúria. L’avellaner hagué d’esperar que la vinya patís diversos assots per poder començar a imposar-se. El primer pas cap a la substitució s’exposa l’any 1862: en una reunió convocada a Reus per l’Institut Agrícola Català de Sant Isidre (*3) alguns experts proposen el conreu de l’avellaner com a alternativa a la vinya, aleshores molt malmesa per la plaga de l’oïdi (*4). No sembla que aquesta iniciativa tingués massa èxit, malgrat els molts problemes que donava també el mildiu en els ceps. En els decennis successius, Catalunya, i especialment el camp, va viure la millor època per al comerç del vi. L’extermini de les vinyes franceses a causa de la fil·loxera comportà un augment espectacular de les exportacions i els preus de venda.
Finalment, però, la fil·loxera acaba arribant a la comarca (1895) i la devastació serà total. En aquestes condicions es reprèn l’antiga idea d’anar extenent el conreu de l’avellaner. Aquest, mica a mica, anirà sortint de les petites clapes muntanyenques i conquerint la plana del Camp.
El segle XX
És, sens dubte, el segle de l’avellana a les nostres comarques. De ser un conreu menor o residual passa a convertir-se en majoritari al Baix Camp i en molt important a l’Alt Camp, Tarragonès i Priorat. Un exemple ben documentat: el 1900 l’avellaner suposava el 0,5 % dels conreus al terme de Reus i el 1962 el 26 %. A altres municipis aquest percentatge és encara molt més elevat. Cap a les dècades de 1960 i 1970 s’arriba quasi bé al límit del monocultiu. El cas de Vilaplana en seria un bon exemple.
Aquest enorme creixement de l’avellaner es va donar, sobretot, a costa del retrocés progressiu de la vinya, però també de l’oliver, el garrofer i el cereal. Aquesta expansió no va compensar, però, totalment la pèrdua d’espai agrícola provocada per la crisi de la fil·loxera. De manera que molts terrenys, especialment de muntanya, abans ocupats pels ceps, van quedar erms i ara són de bosc.
L’èxit de l’avellana a la comarca va convertir Reus en el principal centre exportador de fruita seca de l’Estat espanyol amb nombroses empreses magatzemistes i transformadores. Paral·lelament es va estendre el cooperativisme, que durant la segona meitat de segle es convertirà en un element decisiu i dinamitzador de l’activitat agrària.
L’economia lligada a l’avellana ha patit les vicissituts d’un segle convuls amb moments d’eufòria notable (les dècades de 1910 i 1960 per exemple) i altres de moltes dificultats (els inicis dels 30, la Guerra Civil, les intervencions sobre preus i exportacions de la postguerra). L’entrada a la CEE (*5) (ara UE) el 1986 lluny de significar un avantatge per als agricultors va suposar l’inici d’una nova crisi, que ara sembla definitiva. Els acords preferencials amb Turquia i la saturació dels mercats internacionals en l’era de la globalització van portar a una caiguda continuada dels preus de venda que feia inviable la continuïtat de les explotacions. Es va optar per dues vies: l’abandó i la reivindicació. Efectivament l’abandó de l’activitat agrària ha estat significatiu des dels 80, però no és menys veritat que a la vegada va sorgir del territori un gran esperit de lluita i resistència. L’anomenada “guerra de l’avellana”, encapçalada principalment pel sindicat Unió de Pagesos, ha suposat poder aconseguir guanys significatius que han permès allargar la vida de les explotacions, però no assegurar el futur del sector.
